També respon a aquestes dos preguntes sobre la llegenda del Germà Arbre:
1.- Qui era Kalvin?
2.- Per què la gent va comprendre que aquell arbre era un arbre savi?
 |
Tots els Hogol coneixen al Germà Arbre i és tradició que quan un Hogol arriba al món, els seus pares el duguin davant seu perquè el conegui. I és que el Gran Arbre és savi, això ho saben tots i també que coneix a tots els Hogol i la seva història. No se sap la seva edat, però es pensa que el Gran Arbre viu en aquest bosc des de molt abans que arribessin els Hogol a aquestes terres o fins i tot abans de la seva existència.
Però el Gran Germà no sempre ha estat conegut i respectat pels Hogol. Explica una llegenda que el primer en saber d'ell, ara fa molt de temps, fou el petit Kalvin.
Kalvin era un petit Hogol a qui li agradava donar passejades solitàries pel bosc. Va ser en una d'aquestes passejades que casualment es va trobar amb el Gran Arbre i de seguida es va sentir atret per ell. Era veritablement un arbre enorme i tan sols la seva alçada ja imposava respecte. El seu tronc gruixut sostenia unes carregades branques verdes i espesses que, a l'igual que les seves arrels, tot estenent-se horitzontalment en totes direccions semblaven marcar el seu propi territori a la resta d'arbres que l'envoltaven, els quals ni molt menys podien competir amb ell en grandària i noblesa.
El petit Kalvin es passava hores senceres al costat de l'arbre. Sense parlar, sense moure's, s'asseia a certa distància i l'observava atentament.
De vegades, quan el vent bufava en el bosc, el veia balancejar-se, com si estigués ballant alguna estranya dansa tan sols per ell coneguda. I ell aleshores, es posava, s'aixecava, estirava els braços aclucant els ulls i es balancejava també al compàs del vent, igual que com ho feia l'arbre. En aquells moments li semblava distingir entre el xiu-xiu del vent en travessar les branques de l'arbre, una veu que el cridava, la veu de l'arbre que el saludava, la veu del seu amic, perquè estava convençut que l'arbre era el seu amic.
Així va ser com el petit Kalvin, de mica en mica, va sentir predilecció cada cop més vers al seu nou amic i sempre que podia s'escapava de casa per estar amb ell.
Un dia va parlar-li al seu pare de l'arbre i de l'estimació i l'amistat que sentia per ell. Però el seu pare es va mostrar molt escèptic al respecte.
< Fill meu, els arbres no poden veure a les persones i tampoc parlar amb elles i molt menys sentir estima per nosaltres.
< Però pare, jo sé que l'arbre és el meu amic i que m'estima.
< I com ho saps, que potser t'ho ha dit?
< No amb paraules, però quan estic prop seu, sento la seva amistat.
< Fill, entenc el que sents per aquest arbre. És gran i imponent, la qual cosa significa que té molta edat. Tu ets jove i petit comparat amb ell i és lògic que sentis admiració i et trobis diminut davant d'ell, però creu-me fill meu, no hi ha cap arbre que pugui veure't i parlar amb tu. Són éssers vius, però estàtics i sense consciència d'ells mateixos. I encara que ho fossin serien incapaços de comunicar-se amb nosaltres.
< Pare, jo sé que aquest arbre és el meu amic. Algun dia et demostraré que tinc raó.
I així va ser com el petit Kalvin va sortir corrent de casa seva per anar a veure al seu amic. Aquest cop s'endugué un cubell i quan va arribar al petit rierol que hi ha en el bosc a mig camí del clar on viu l'arbre, el va ficar dins la fresca i transparent aigua. Va omplir el cubell i el va treure amb esforç de l'aigua.
Va seguir el seu camí cap el Gran Arbre, agafant el cubell amb les seves manetes i esbufegant pel pes del cubell. Finalment va arribar fins el seu amic i encara aguantant el cubell es va apropar a ell. Aleshores vessà l'aigua del cubell sobre el terra, al costat del gros i rugós tronc.
I va ser en aquell moment que una cosa extraordinària va succeir, perquè una fruita de l'arbre va caure just als peus del petit Kalvin.
El petit Hogol es va ajupir i va agafar la fruita del terra tot i observant-lo detingudament. Va alçar la vista per veure les atapeïdes branques d'un color verd meragda que amagaven per complet els raigs del Sol i finalment va decidir de donar una petita mossegada a la fruita que tenia a les seves mans. Es va sorprendre en notar que tenia un gust dolç i suau. Alguna cosa extraordinària havia succeït, perquè de tots és sabut que la fruita d'aquest arbre, tot i tenir un aspecte apetitós en realitat té un sabor amarg i desagradable.
Kalvin va comprendre en aquell moment que aquella fruita era un regal del seu amic. Va arrencar a córrer de tornada a casa per explicar a tothom el que havia passat.
Es va escampar la veu ràpidament per tot el poble i en poc temps tota la gent del llogarret anaren cap al bosc per veure aquell arbre extraordinari.
Tots duien cubells per poder vessar aigua al peu de l'arbre i és cert que cada cop que algú vessava l'aigua sota les espesses branques del Gran Germà una fruita queia al terra. Però cap d'aquestes tenia el sabor dolç i deliciós de la primera. La gent, estranyada ho intentava un cop i un altre, però el resultat sempre era el mateix.
Aleshores el petit Kalvin es va apropar de nou al seu amic agafant amb força el seu cubell, intentant avançar sense abocar el seu contingut. I de la mateixa manera que ho va fer el primer cop va vessar l'aigua sobre la terra molsa i verda, tot just sota les branques de l'arbre. I de nou, va caure un fruit als seus peus, el va recollir i el va mossegar sense por, perquè efectivament era tant bo com el primer.
La gent sorpresa, va comprendre en aquell moment que aquell era un arbre savi ja que coneixia a tots els Hogol i d'entre tots ells, podia distingir a Kalvin, el seu petit amic.
Tots els Hogol varen saltar d'alegria i varen començar a ballar al voltant del Gran Germà per celebrar tant gran esdeveniment, per fer-li saber al Gran Arbre que tots els Hogol volien ser amics d'ell.
Les festes i balls varen durar uns quants dies, doncs tothom sap que als Hogol els encanta la música i la diversió i que qualsevol petita excusa és bona per celebrar un bonic ball.
Així doncs, des d'aquells dies remots tots els Hogol acabats de néixer són duts davant el Germà Arbre per a què el noble i savi arbre els pugui conèixer des de la seva infància. Alguns fins i tot afirmen que quan el vent bufa en el clar i el Gran Germà es balanceja com si ballés, una veu xiuxiuejant i amable els saluda.
Hace muchísimos años, en la ciudad de Girona, vivía una vieja de la que se comentaba por el pueblo que era una bruja. Aseguraban que volaba por los aires y un vecino afirmó que una noche, se le cruzó un gato negro, le tiró una piedra golpeándole la cabeza y que al día siguiente la vieja apareció con la frente vendada en la misma zona de la cabeza donde el gato fue golpeado, por lo que se creía que tenia la capacidad de transformarse por las noches. Esta mujer, tiraba piedras a las paredes de la catedral de la ciudad, soltando blasfemias y riéndose a mandíbula abierta, mientras cantaba canciones obscenas. Los ataques con piedras a los muros de la catedral sucedían siempre a la misma hora, después del Ángelus, cuando los vecinos estaban en sus casas y no se veía un alma por las calles. Cuenta la leyenda que un buen día Dios, indignado por la actitud blasfema de la bruja, quiso castigarla y la convirtió en una gárgola de piedra, quedando pegada y empotrada en uno de los contrafuertes del claustro, cerca de la llamada torre de Carlomagno. Al día siguiente, los vecinos de la ciudad pudieron contemplar como había surgido en el muro la deforme figura de piedra y reconocieron en sus rasgos a la vieja. Así acabaron los temores de que la bruja empleara sus malas artes y poderes mágicos contra ellos. Como castigo, acabo siendo parte para siempre del objetivo de sus maldades.
ResponEliminaRoo i Esther
El miracle de Morella
EliminaQuan sant Vicenç Ferrer arribà a Morella , es va hospedar a la casa del carrer de la verge de Vallivana.La mestressa de la casa, estava molt joiosa de tenir el sant hospedat a casa seva, però veié que no tenia gaire cosa de menjar per oferir-li, degut a la gana que en aquell temps passaven, Aleshores va tenir la "brillant" idea de sacrificar el nadó que criava i cuinar-lo amb samfaina i baquetes, plat típic de Morella, (Conill amb caragols). Estaven tots els comensals reunits a taula, i en arribar la cassola la mestressa , va oferir el primer tast al sant, com corresponia per la categoria de l'homenatjat. Aquest de seguida es va adonar que allò era carn cristiana i va dir a la mestressa de la casa: "Què has fet desgraciada? Ací hi ha carn cristiana ". La mestressa de sobte es posà a plorar de forma desconsolada i Sant Vicenç va fer la senyal de la creu i els diferents trossos del nadó s'uniren com si mai hagueren estat separats, ressuscità amb un somriure enmig de la samfaina, i es posà a jugar. Tots els presents van donar gràcies a Déu i glorificaren la figura del sant.
1.Kalvin era un petit Holgo.
2.Perque coneixia a tots els Hogols,pero entre tots ells podia distingir al seu petit amic Kalvin.
Joan
1.Kalvin era un holgo
ResponElimina2.perque sabia distingir als altres
3.Hi havia una família que vivia en una granja on hi tenien vaques. La filla, que era ja una noia, les munyia i els seus pares anaven a vendre la llet prop de Mataró. La noia tenia un promès i el promès l'anava a veure a la granja, i de vegades es quedava fins el dia després.
Un dia el pare i la mare van anar a vendre la llet com cada dia i el promès va anar a trobar-se amb els pares de la noia per després tornar a la granja tots junts. Va començar a ploure, la riera es va omplir, es va emportar els pares i el promès de la noia i van morir.
La noia, en saber això, va decidir que no volia ni la granja, ni les vaques i ho va donar als pobres.
Ella va anar a viure prop de Burriac amb la seva tieta, que era una mica bruixa. La seva tieta se l'estimava molt i un dia li va regalar una pinta d'or que era màgica.
La noia, quan va ser gran se'n va anar a viure sola també prop de Burriac. Moltes vegades anava a unes reunions de bruixes on les senyores que hi havien tiraven pèls de cabra per cridar el mal temps i la Bona Dona, que així li deien, no volia que hi hagués mal temps a Argentona i els ajudava, quan les bruixes tiraven pèls de cabra perquè plogués ella feia que no plogués i en èpoques de sequera reunia núvols a Burriac i els portava a Argentona. D'aquesta història ve el refrany de:
"Núvols a Burriac,
pluja aviat"
Beatriu Nadal Calatayud
1.Kalvin era un petit Holgo.
ResponElimina2.Perque coneixia a tots els Hogols,pero entre tots ells podia distingir al seu petit amic Kalvin.
Varias son las narraciones fantásticas que sobre el espíritu de la llorona cuentan los ancianos pobladores de la sabanas araucanas. La Llorona convertida en el espíritu vagabundo de una mujer que lleva un niño en el cuadril, hace alusión a su nombre porque vaga llorando por los caminos. Dice la tradición que la llorona reclama de las personas ayuda para cargar al niño; al recibirlo se libra del castigo convirtiéndose en la llorona la persona que lo ha recibido. Otras versiones dicen que es el espíritu de una mujer que mató por celos a la mamá y prendió fuego a la casa con su progenitora dentro, recibiendo de ésta, en el momento de agonizar la maldición que la condenara: "Andarás sin Dios y sin Santa María, persiguiendo a los hombres por los caminos del llano". Se dice que nunca se le ve la cara y llora de vergüenza y arrepentimiento por lo que hizo a su familia.
El espíritu de La Llorona, transformado en leyenda, ha acompañado al hombre llanero desde épocas remotas y de su existencia son testigos muchos viejos "Don Juanes". Otros menos creyentes consideran que es una creencia contraria a la razón, creada por los adultos con el objetivo de amedrentar o atemorizar a los vaqueros que cruzaban caminos en busca de algún romance nocturno por las sabanas. Un pedazo de tabaco de rollo en el bolsillo evita la aparición de la llorona.
Lukas ^^ :) ;) -_- Visca el Barça!!!!
Una tarda tempestuosa entrà a l'hostal un jove ric molt ben plantat, doncs era impossible continuar fent camí amb tal aiguada. Només travessar la porta, l'hostaler, un home no del tot vell, se li abalançà a sobre i li posà una manta per tal que s'eixugués la roba completament xopa que portava a sobre i, a continuació, li oferí molt amablement i amb bones paraules una habitació, la millor de totes, i el jove, el qual no tenia mancança de diners, acceptà sense pensar-s'ho, donant per finalitzada aquella jornada de viatge.
ResponEliminaLa tempesta no cessà en tota la tarda i essent ja hora de sopar, el jove acudí al menjador comú per tal de portar-se alguna cosa a la boca. Mentre menjava, i en un moment en el qual els amos no es trobaven al menjador, una minyona molt bella, d'ulls verds i cabell ros, se li apropà i, amb timidesa, li anuncià que moriria aquella nit. La minyona volgué donar-se la volta i marxar però el jove l'agafà amb decisió pel canell i li digué:
- Per què dieu això? És que per ventura sou endevina i veieu el meu futur? Si és així, bé em podríeu dir de què moriré, per tal de poder evitar la mort, si és que m'és possible.
- No sóc pas endevina, jo, però sé que aquesta nit morireu – respongué la minyona, abaixant els ulls a terra i evitant mirar el jove.
- Si no sou endevina, com podeu saber que moriré aquesta nit? - preguntà el jove, molt intrigat -. O és que potser voleu fer mofa de mi? Perquè si és aquest el cas, no us ho perdonaré – digué el jove, una mica irat pensant que potser tot plegat no era més que una broma.
- Déu em guardi de fer mofa de la mort! - exclamà alarmada la jove i, llavors, molt nerviosa i espantada, sense pensar, gosà seure's al costat del noi i, amb veu baixa, continuà parlant -. Si dormiu aquesta nit al llit de la vostra habitació morireu perquè els amos us mataran. Cada cop que un client ric ve a l'hostal, el fan dormir a la mateixa habitació i aprofiten per assassinar-lo durant la nit i quedar-se la bossa amb els diners; el cos del difunt serveix de menjar per als clients del dia següent – el jove retirà el seu plat immediatament després d'escoltar aquesta última frase.
- I per què m'ho expliqueu a mi i no li ho heu explicat als que han passat abans de mi i que ja estan morts? - preguntà el jove.
- Perquè mai he tingut valor per desobeir els amos, però en veure-us a vos, tan bell, no he pogut suportar el pensament de que demà sereu mort – respongué la minyona.
- Per tant, hi ha alguna manera de sobreviure, pel que em dieu? - preguntà el jove.
- Si us la faig saber, els amos sabran que els he traït i seré jo qui passarà a ser el dinar del dia següent – replicà la minyona.
- No pensava pas deixar-vos aquí, si sobrevivia, més aviat al contrari, pensava proposar-vos que fugíssiu amb mi un cop la tempesta hagi amainat, i fer-vos la meva dona. Així doncs, voleu casar-vos amb mi? - proposà el jove. La minyona acceptà assentint amb el cap, plorant, pensant que per fi podria sortir de l'Infern en el qual vivia.
- Per continuar viu aquesta nit, us explicaré el que heu de fer – digué la minyona, més tranquil·la -: sota el vostre llit trobareu un cadàver, el qual heu de ficar sobre el llit, ben tapat amb mantes per tal que l'enganyifa no es descobreixi, i vos us heu d'amagar sota el llit. Pel matí, haureu de partir ben d'hora i jo, com a dona vostra, ja us estaré esperant a la porta.
Acordaren, doncs, veure's al matí, abans de trenc d'alba. El jove tornà a la seva habitació i, evidentment, trobà un cadàver sota el llit, i el col·locà a sobre, amagant-se sota ell mateix.
La llegenda de la cabra d'or
ResponEliminaFa molt de temps hi vivia en el castell de Carmensó a Vilajuiga un rei moro molt famós. Tenia un gran tresor d'or que ho havia aconseguit amb les batalles que guanyava a altres senyors i els feia entregar el seu or.
Com tenia tant, va encarregar que li fessin, amb una part d'aquest or, una cabra tan gran com de les de veritat, tota d'or en el gran saló del castell.
Però va arribar un dia que va haver de fugir del castell perquè el va guanyar un rei cristià. Com es volia emportar tot el seu tresor va carregar els cavalls, però quan li va tocar carregar la cabra els cavalls quedaven rebotats de tant de pes. Així que va decidir emportar-se la cabra, amb ajuda d'uns criats, a peu a través d'uns passadissos secrets que comunicaven el castell amb el mar fins a Port de la Selva.
Diu la llegenda que el rei moro no va arribar mai al mar i que els criats i la cabra d'or van quedar atrapats en aquells passadissos.
(1)Era un Holgo
(2)perq sabia distinguir als altres
Jur! :) p.s. ;)